NO EL VA AJUDAR NINGÚ: ES VA FER SOL

La família d’en Francesc Ferrer vivia al carrer de Lorenzana, cap on després va créixer la ciutat de Girona. En aquells moments allò gairebé era viure als afores. El pare, paleta, era encarregat d’obra i més tard va fer de dependent. Tenien tres fills: dos nois i una noia. En Francesc era el petit dels nois. Quan va acabar el Comerç ja tenia feina emparaulada. Va entrar a la Farinera Ensesa, d’escrivent, com era previst. Els mateixos “hermanos” recomanaven els seus millors alumnes a les empreses importants de la ciutat. I ca l’Ensesa era una casa important. A més a més de la farinera, l’Ensesa era, i és, propietari d’Indústries Químiques i Tartàriques, S.A.- la primeraempresa que va fabricar àcid tartàric químicament pur al món- i de la urbanització de S’Agaró, amb l’Hostal de la Gavina inclòs, entre moltes altres coses que no vénen alcas. En Francesc treballava i estudiava. A casa, de lliure, preparava els exàmens per treure el peritatge mercantil primer i el professorat mercantil després. Amb tossuderia i aplicació. Mantenia les reunions de l’Acció Catòlica, a la que s’havia apuntat sense ni adonar-se’n en l’època dels “hermanos”, on era normal ser “aspirant” des dels primers cursos. No el va ajudar ningú. No hi havia beques al seu abast ni entitats o organitzacions que es preocupessin per un noi que volia estudiar. Quan en Francesc Ferrer diu que s’ha fet sol vol dir exactament això. Sempre sol. Probablement, no necessitava ningú.