PRIMERES ELECCIONS DEMOCRÀTIQUES

A les primeres eleccions democràtiques es presenta per Convergència, al Senat. La llista era maca: Joaquim Genover, per Unió Democràtica, la vídua de Josep Pallach, pel PSC (Reagrupament) i en Francesc Ferrer, per CDC. Però s’enfrontaven a l’Entesa dels Catalans, formada pel PSC (Congrés), el PSUC i Esquerra Republicana, amb els noms de Salvador Sunyer, Jaume Sobreques i Pere Portabella. Va guanyar l’Entesa dels Catalans a tot Catalunya. El senador barceloní Benet va poder dir que havia estat el parlamentari que havia obtingut més vots de tot l’Estat espanyol. Però en Francesc Ferrer va quedar quart i va ser senador. Al dia següent, els quatre representants catalans que no eren de l’Entesa s’hi varen sumar per formar un front comú a Madrid, en unes corts que eren, de fet, constituents. Va ser la primera experiència política de Francesc Ferrer. Uns anys abans, quan hi havia hagut eleccions a procuradors de les Corts franquistes per l’anomenat terç familiar, Jordi Pujol havia demanat al seu home de Girona que s’hi presentés. Es tractava d’una operació similar a la que s’havia col·locat gent de diversos partits, especialment del grup d’en Pallach i també d’en Pujol. Però en Francesc Ferrer va dir que no. Ell no estava pas disposat a jurar ni a prometre fidelitat als “principios del movimiento” i això era obligat si es guanyaven les eleccions. Li va ser ben clar. “El dia que tu t’hi presentis, Jordi, aquell dia jo també m’hi presentaré”. I aquí es va acabar l’intent. Hi ha coses que en Ferrer les ha tingut sempre molt clares. No va caure pas en la temptació de voler córrer abans d’hora. Ell no jugava amb les regles de joc franquistes. En aquell moment, encara la majoria dels polítics i dels ciutadans de Catalunya apostaven per una ruptura contundent el dia que es produïssin les “previsions successòries”. Tot allò de la transició va venir després i es va acceptar molt a contracor.