 |
 |
| de Llobet (Dimarts, 13-XII-2005) |
| 13/12/2005 |
|
Ahir a l’Hospital Clínic vaig trobar a l’amic de Llobet, que viu a Barcelona, i feia molt de temps que no ens havíem saludat. He aprofitat l’avinentesa per fer-li esment d’una anècdota que jo sempre explico sobre el capteniment del seu pare a l’escola. Ell me l’ha confirmada plenament. Es tracta, segons m’ha confirmat, que els fets varen passar a l’Escola Pia, d’Olot. Allà el professor observava dins de classe que l’alumne Llobet estava parlant amb el veí del costat. El professor l’adverteix una vegada i li diu: “Llobet càllate”. El noi Llobet va continuar garlant com si no hagués sentit res. I el professor torna a dir-li: “Llobet càllate”. L’alumne com si sentís ploure, va continuar enraonant amb el company del seu costat. A la tercera vegada el Professor, crida més fort, i li etziba: “Llobet, càllate”. El noi s’aixeca de la taula, i dret li replica: “De Llobet i De Foixà”. I el professor de les escoles pies, li contesta tot seguit amb veu punitiva i imperativa: “De rodillas i De cara a la pared”. Quan em varen explicar aquesta anècdota me la varen dir més aviat com uns fets que possiblement havien esdevingut. Però, avui he pogut verificar pel fill de l’alumne implicat, que l’escena va ser verídica, i en conseqüència no és ja una anècdota, sinò una història. L’omissió del “DE” per part del professor, no devia ser considerat prou respectuós per part de l’alumne, i per això, l’eliminació de l’adminicle preposicional que significaria pertinença, era causa suficient com per no considerar-se al·ludit. Tanmateix, la rapidesa del professor va ser parlamentàriament molt adient, atès que va fer servir dos “DE” seguits, però per imposar un càstig. |
|
| |
 |
|
|
|
 |