 |
 |
| Eduard Vallès (Dissabte, 17-XII-2005) |
| 17/12/2005 |
|
Avui enterren a Eduard Vallès i Botines, fill de Borges Blanques, que va estar a Girona des de fa molts i molts d’anys com a director de Banca Catalana, després d’haver passat pel Banc Hispano Colonial. Malgrat el temps de viure a Girona encara tenia l’accent lleidatà, però tot i això, la seva activitat professional també el va fer entrar dins de la vida cívica i cultural de la Ciutat. No faré pas descobriment, però cal que recordi un fet. Quan la revista “Presència” va rebre molts multes de l’Administració Franquista, va arribar a un moment que no es podia aguantar econòmicament i el Sr. Bonmatí va dir que volia plegar. En aquell moment un altre grup volia iniciar una revista, i en demanar ajut econòmic, es va fer una pluja d’idees, en la qual va aparèixer la possibilitat d’adquirir Presència i així no era necessari fer-ne una de nova. El deute es tractava de 250.000 pessetes. ¿Qui tenia aquesta quantitat?. El Dr. Jubany, aleshores Bisbe de Girona, va dir que les posaria ell. I que el concepte d’aquesta aportació era com a donatiu de la Creu Roja Polonesa. Doncs, bé, tres dies després d’aquest compromís, es va fer el canvi d’accionistes. Però, si el Bisbe havia dit que ell donava els diners sense res a canvi, qui havia de ser l’accionista nominal titular de les accions?. Doncs fou el Sr. Eduard Vallès i Botines, que era director de la Banca Catalana, i fou accionista fiduciari durant molt i molts anys com a representant d’una propietat etèria. El Sr. Vallès puc afirmar-ho sense embuts era un home honrat, honest, i que treballava per la veritat i la justícia. Sé d’un cas ben concret. Quan el Bisbe Camprodon ja l’havia desnonat de Delegat d’Economia, va observar que el Vicari General feia martingales, sota mentides i manipulacions de la veritat. Ell amb fredor total ho va denunciar al Bisbe, i quan va veure que el Bisbe també hi estava embolicat en aquelles operacions mafioses, va decidir signar documents, els quals legalment no tenia cap necessitat de fer-ho, només per fer surar la veritat i perquè la moral fos dominant. Tenia un sentit molt net i recte de la justícia. Un cop mort em plau fer recordar en memòria seva les seves virtuts cíviques i ètiques. |
|
| |
 |
|
|
|
 |