 |
 |
| Al Palau de la Música Catalana JAUME CABRÉ, ahir 14 de juny va rebre el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. |
| 15/06/2010 |
|
Ens digué: "La meva llengua és la meva pàtria. i treballar per la pervivència de la llengua és una raó de pes per treballar per la independència política" El 2001, Francesc Ferrer i Gironès, en l'acte de Lliurament del Premi d'Honor a Teresa Pàmies i Bertran, en feu el discurs: LLENGUA IMPOSADA, LLENGUA PROHIBIDA La llengua com a senyal de domini Durant el Renaixement de mitjans segle XV a mitjans del segle XVI aflora una transformació visible en la manera de ser i de viure dels europeus. Hom ho pot constatar en la religió, en el pensament, la política, l’economia, l’art, la literatura, etc. La impremta ajuda a la difusió de les noves idees. També en la política es consoliden les Monarquies autoritàries arreu d’Europa. Monarquies fortes, nacionalistes i cada cop més absolutistes. I dins d’aquesta concentració de poder polític també s’hi observa una voluntat d’imposar les llengües que disposen d’exercit per coercitar als súbdits. Una idea molt estesa la tenim en que les llengües anaven sempre acompanyant a les victòries militars. Nebrija, el 1492, escriu “siempre la lengua fué compañera del imperio” o Francisco de Miranda, explica el 1543 que “siempre fué natural pretensión de las gentes victoriosas procurar extender no menos el uso de sus lenguas que los términos de sus imperios”. Aquesta filosofia es comprova el 1535 quan Anglaterra imposa l’anglès a Gal•les, i el rei Francesc I el 1539 dicta l’Ordenança de Villers-Cotterets obligant el francès, i Felip II el 1566 imposa el castellà al Regne de Granada, i el 1636 Felip IV obliga l’ensenyament del castellà als indis d’Amèrica. Aquesta idea va durar temps. Gómez Adrin el 1636 pugna perquè es prediqui en castellà atès que “el castellano sigue la fortuna del Imperio”. En el segle XVIII encara persistia aquest mateix pensament. Quan José Rodrigo Villalpando el 1715 planifica la introducció del castellà a Catalunya, afirma que imposar la llengua “es un señal de Dominacion o Superioridad de los Príncipes o Naciones”. No endebades Feijoo va afirmar que “La introducción del lenguaje forastero es nota indeleble de haber sido vencida la nación a quien se despojó de su antiguo idioma”. Tenim doncs, que des d’un punt de vista polític, és un pensament molt estès que les llengües dels vencedors cal imposar-les als súbdits vençuts. Per això el castellà no és una llengua de trobada, és una llengua d’imposició en senyal de domini. ¿Quan els espanyols volen imposar el castellà? ¿Quan els espanyols volen imposar la llengua castellana a Catalunya, a València i a les Illes Balears?. Doncs exactament després d’haver estat vençudes per la violència de les armes, ser sotmeses pel dret de conquesta, i ocupats militarment els seus territoris. Heus ací, que d’ençà de l’elaboració del Decret de Nova Planta, el Real y Supremo Consejo de Castilla, planifica la imposició del castellà. Primer, amb “providencias templadas y disimuladas” al Principat de Catalunya, i “mañosamente” a Mallorca. Però, després de 53 anys justos de l’ocupació militar, en el 1768, es signa a Aranjuez la Reial Cèdula per la qual es prohibeix el català a l’escola de primeres lletres, de retòrica i de gramàtica. Després d’aquesta prohibició, es segueix amb la interdicció de la prèdica, dels registres parroquials, i en especial de l’edició de llibres en català. Tot seguit els llibres de comptabilitat, el teatre, etc. La imposició del castellà es fa amb el concurs i ajut dels militars i dels prelats. ¿Per què es vol imposar el castellà a Catalunya? No podem oblidar que la imposició del castellà no és un fet aïllat. Carles III quan signa aquesta reial cèdula de 1768 no ho fa pas sense tenir un pensament nacionalment opressor. La creació del que se n’anomena “nació espanyola” és un invent que cal donar-li consistència. Ells saben que per dominar han de fer una nació uniformada i dominadora, i a més d’obligar-nos les seves lleis i d’imposar-nos el castellà, el 1771 obliguen que s’ensenyi a les escoles el “Compendio de la Història de la Nación” per manipular la memòria col•lectiva. I per arrodonir aquest univers simbòlic, el 1770 es declara la marxa reial himne nacional, i el 1785 es decreten els colors de la bandera de l’estat espanyol. Heus ací com s’inventa una nació. ¿Quan temps durarà la glotofàgia? La pruïja per imposar el castellà, tal com va dir Menendez Pidal, no es feina d’un govern, sinó la tasca de tota una Monarquia. Efectivament, i així veiem que la imposició continua. Obliguen el castellà a la plaques i rètols del carrer el 1860, a les escriptures públiques amb la Llei del Notariat el 1862, al teatre en català el 1867, i al registre civil el 1870. No deixen res per verd. Amb la restauració monàrquica, i la nova constitució de Canovas del Castillo les coses continuen igual o pitjor. Ens imposen el castellà a l’administració de justícia amb l’enjudiciament civil i criminal, però fins i tot arriben a prohibir el català en les conversacions telefòniques en el 1896. Amb el segle XX al davant, els espanyols res no els atura en la seva dèria d’imposar la seva llengua als altres. Així veiem com el conde de Romanones el 1902 estableix que el catecisme de la doctrina cristiana s’ha d’explicar en castellà. I quan fa exactament dos segles d’haver estat els catalans conquerits per la força de les armes, per via parlamentaria la Lliga proposa l’oficialitat de la llengua catalana. Es el 1916 i el Congrés de Diputats hi vota en contra, quedant només els vots dels catalans. Prohibeixen el català i imposen el castellà. Després de la dictadura de Primo de Rivera, vindrà la II República, però no serà pas una situació idíl•lica. La llengua catalana és tolerada, però el castellà és obligat en la constitució. I en totes les comunicacions importants, com davant de la justícia, o davant de l’administració de l’estat, caldrà adjuntar-hi una traducció. Però, això encara era massa. Organitzaran una maltempsada per muntar una Dictadura que durarà 40 anys dirigida pel mateix general. Durant aquests quaranta anys, de la imposició del castellà i de la prohibició del català, hom en pot qualificar-la de genocidi. Però, aquest intent de supressió de la memòria històrica, d’eliminació de la llengua catalana, i d’esborrar els nostres trets nacionals, la dictadura no en serà prou. Ni l’ocupació militar, ni el sotmetiment polític, ni el control economico-financer, tindran prou força per doblegar al poble català. ¿Han acabat la feina glotofàgica? Per això, encara avui estem ací. Però no ens podem enganyar. La patinada del Rei, i la incompetència de la Ministra de Cultura, les hem d’estudiar amb cura. Les nostres Institucions han reiterat que era fals que la llengua castellana no hagués estat mai imposada, i han posat en general com exemple els temps anteriors. No, això no va així. La llengua castellana encara continua imposada avui. I ho està en primer lloc per l’art. 3er de la Constitució, i per més de 150 normes que l’obliguen. Unes vegades amb caire excloent, i en d’altres tolerant la llengua catalana en un lloc subaltern. Nosaltres hem de ser conscients i no podem oblidar el que proclama l’Estatut. L’Estatut ens mana que hem d’arribar a la plena igualtat en quant a drets i deures entre les dues llengües oficials, però aquesta igualtat plena avui no existeix. Avui es pot obligar el coneixement del castellà i en canvi no es pot obligar el coneixement del català. Avui el castellà es pot obligar als registres oficials, o a l’etiquetatge, i en canvi el català sol no es pot obligar. ¿Que hem de fer els catalans? El poble català és un poble paradigmàtic a tot Europa. Després de resistir durant més de 286 anys de sotmetiment lingüístic encara estem reivindicant els nostres drets. I avui necessitem que tots junts i aplegats tinguem una ideologia lingüística, una ideologia que sigui hegemònica. Un sistema doctrinal que ens faci forts, que ens marqui el camí per arribar a la normalitat, que ens fixi les fites d’allà on volem arribar, i que ens estableixi les estratègies per reclamar i per reivindicar els nostres drets per assolir l’status de ciutadans lliures. Hem de ser conscients dels nostres drets i tenir voluntat per reclamar-los. Hem de ser fidels a la nostra llengua, com un acte més de la nostra autodeterminació nacional. Si la llengua castellana ha estat imposada, d’entrada com un senyal de dominació, i ara ens la volen encolomar com un punt de trobada, hem de ser prou conscients, i prou forts, com per ser insubmisos lingüístics, amb la finalitat d’assolir també la nostra llibertat política i la nostra independència cultural. Francesc Ferrer .-Palau de la Música catalana, 31 de maig 2001 |
|
| |
 |
|
|
|
 |