INCENDIARIS I BOMBERS
Francesc Ferrer i Gironès .- WWW.Girona.com - 2003
12/10/2010


"S’ha d’acabar tota aquesta comèdia. El nacionalisme exacerbat dels espanyolistes s’aplica cada dia, i nosaltres només el podem rebutjar una vegada cada quatre anys. La nostra llibertat no es negociable. Pitjor que ara no ens poden pas fer anar-hi més malament. Cal que perdem la por. La seva coerció ens l’apliquen per tots els mitjans. I nosaltres aquesta gent ja no ens fa por. Han ensenyat l’orella. La nostra desobediència és la nostra fortalesa."


INCENDIARIS I BOMBERS

Els catalans sabem que una causa principal per la qual el poble català ha votat a favor dels partits d’obediència catalana, a les darreres eleccions, ha estat com a contesta a la política anti-catalana del PP, i en especial del catalanofòbic Aznar. És inqüestionable que la política sorneguera que ha anat rosegant les competències exclusives a través de lleis de bases, les insistents minves dels nostres recursos financers amb increment del nostre dèficit fiscal, la impugnació de les lleis del nostre Parlament, l’obligació de fer quatre hores de castellà, el votar en contra del reconeixement a Europa de la llengua catalana, les plaques dels automòbils, les seleccions esportives, etc. ha portat a que els ciutadans s’hagin cansat de ser menyspreats contínuament i de patir una incomoditat de ser ciutadans d’un estat que en lloc de protegir-nos ens intenta desarrelar i anihilar.

Aquest fet ha portat a demostrar que el poble català no estava mort, ni estava adormit. Per la via pacífica de la democràcia ha palesat que no volem ser governats per gent forana i estrangera a la nostra cultura i a les nostres tradicions. Ha estat un referèndum rotund i contundent. Catalunya ha ressorgit, tal com diria en el “Fènix de Catalunya” Narcís Feliu de la Penya. L’emergència del sentit català a la política ha estat una demostració palpable del sentiment nacional que fa segles que intentem remarcar arreu de tots els àmbits i en la nostra vida quotidiana.

Tanmateix, aquesta realitat que coneixem tots, llegint i escoltant les opinions en els mitjans de comunicació espanyols, no l’hem pogut verificar enlloc. A tot arreu la justificació de l’emergència indubtable de la ideologia primigènia del catalanisme polític, ha estat bescantada a causa de l’excessiva catalanitat projectada pels partits durant la campanya electoral. És a dir, ningú ha suposat que podia ser una resposta i una contestació, sinó que al contrari, ha estat pel decantament excessiu dels partits a una reivindicació de més autogovern. Els socialistes han perdut perquè es varen mostrar excessivament catalans. I fins i tot, fixem-nos si fou greu, que observant la qüestió en visió ètnica des de Madrid, s’ha arribat a dir que els immigrants espanyols, els quals sembla que son milions, no es varen trobar còmodes amb els partits que normalment els protegien, El catalanisme a criteri dels comentaristes de Madrid és una doctrina antitètica als immigrants espanyols que viuen entre nosaltres. El discurs dominant del PSC segons aquestes persones ha estat excessivament català, i massa poc espanyol. També la culpa és de CiU pel seu victimisme.

No hi entenen res, i son absolutament contradictoris. ¿Com pot ser que guanyin els partits catalans de soca-rel, i els vots que ha perdut els socialistes ha estat per ser massa catalans?. En aquest cas el que s’havia d’aprofitar dels vots espanyolistes hauria de ser d’algú que no demanés la modificació de l’estatut i això no ha estat així. El nombre de ciutadans, és a dir la xifra absoluta dels votants socialistes que s’han perdut no han anat pas a engrossir el partit botifler del PP. ¿Doncs de que es queixen?.

L’exacerbació espanyolista del PP segons aquesta gent no ha estat pas la causa de la queixa tranquil•la i desfogada dels catalans, ans al contrari, hem d’agrair al nacionalisme impenitent del PP, que intenta frenar aquesta disbauxa catalanista. No saben determinar que ha estat la causa, i quins limitis tenen les conseqüències. Nosaltres sabem perfectament que un incendiari no pot ser bomber. Doncs Aznar, com a veritable aventurer, primer cala foc, amb combustibles inflamables i volàtils, i després ve a dir que ell és l’únic que pot apagar el foc que el mateix ha calat.

Un home que reclama a cada instant la validesa de la constitució, quan ell mateix hi anava en contra. Un home que pugna amb lleis contra el que està establert a l’estatut, i ens rebaixa i retalla les competències, és el que després ens ve a dir que no cal modificar allò que ell mateix ha alterat. Una colla d’insensats que tenen el falangisme per guia, i que ens han portat moltes vegades a una situació com la dels temps d’en Franco, ens volen demostrar que són demòcrates. Uns demòcrates que no creuen en la voluntat popular dels catalans expressada pacíficament i ho volen manipular en els despatxos. Una gent que quan es va elaborar l’estatut d’autonomia hi va votar en contra, ara ens volen convèncer que no cal actualitzar-lo en ares del creixement econòmic, quan el gran creixement observat ha estat durant la vigència de l’estatut.

S’ha d’acabar tota aquesta comèdia. El nacionalisme exacerbat dels espanyolistes s’aplica cada dia, i nosaltres només el podem rebutjar una vegada cada quatre anys. La nostra llibertat no es negociable. Pitjor que ara no ens poden pas fer anar-hi més malament. Cal que perdem la por. La seva coerció ens l’apliquen per tots els mitjans. I nosaltres aquesta gent ja no ens fa por. Han ensenyat l’orella. La nostra desobediència és la nostra fortalesa.



Aquesta notícia ha rebut 1272 visites.
<< Anterior   [Tornar a l'índex de notícies]   Següent >>