 |
 |
| DE BEN SEGUR QUE EN FRANCESC AQUEST ESTIU HAURIA ANAT PER LES GAVARRES AMUNT I AVALL. |
| 30/07/2006 |
|
I hauria explicat a algú que hauria trobat per allà la història del gavarró, tot cercant-ne mates seques que aquest temps són de color rogenc. EL GAVARRÓ Per Francesc Ferrer i Gironès La primera vegada que vaig llegir quelcom relacionat amb el gavarró va ser quan consultava a Francisco de Zamora, el manuscrit del qual fou editat gràcies al bon amic Ramon Boixareu, Francisco de Zamora que actuava com un espia des del seu càrrec de Fiscal del Crim a l’Audiència de Barcelona, en els seus manuscrits s’hi pot trobar qualsevol cosa d’interès per tots nosaltres. Preguntava a tothom i demanava informes, i coneixia molt bé la realitat catalana. En referència al gavarró, ens en parla al seu manuscrit relatiu al seu viatge a les comarques baixempordaneses pel 1790, i quan descriu el port de Palamós, hi fa constar : “Notese que en Palamós se embarca mucha gualda, que se coge en esta villa y su bailia, y tambien en Palafrugell alguna poca. Sirve para tintas. Se cultiva sembrandola los últimos de marzo o primeros de abril, y se coge por últimos de mayo o primeros de junio. Es cosecha útil, y de sólo 40 dias.”. Tanmateix d’aquesta referència també en fa citació en Pierre Vilar. No cal dir que aquesta anotació de Francisco de Zamora al seu diari de viatge, potser la va obtenir gràcies a la informació de la gent portuària, però es ben segur que aquesta informació era de coneixença ben generalitzada, atès que ja en el 1779, quan s’edita la “Geografia Moderna” de l’Abad Nicollé de la Croix, traduïda i augmentada per Joseph Jordan i Frago, en descriure geogràficament Palamós, s’hi fa constar que “tiene en su territorio la planta llamada Gualda, conocida en latín con el nombre de Luteola Salicis folio, la qual sirve para los tintes amarillos de los géneros de lana, indianas, lienzos pintados, etc. Los naturales benefician esta planta llevándola por mar, no solamente a Barcelona y demas pueblos del Principado, sino también a Francia. Igual comercio hacen los vecinos de los lugares de Calonge, Palafrugell, y San Julian (sic) dels Alls”. Uns anys més tard, en el “Atlante Español” editat en castellà el 1781 pel nostre geògraf Bernardo Espinalt i Garcia, se’n torna a fer constar el seu conreu al redós de les Gavarres, amb aquesta descripció que sembla copiada: “En el territorio de esta Villa (Palamós), y en otras de su inmediación se coge la yerba llamada Gualda, conocida en latín por Luteola Saliscisfolio, la cual sirve para los tintes amarillos de los generos de lana, indiana, lienzos pintados, etc. Los naturales no solo benefician esta planta, llevandola por mar a Barcelona, y Pueblos del Principado, sino tambien a Francia y a otros Reynos estrangeros.” Amb tot això, pel que sembla cert, gràcies a les cròniques dels coetanis, és que a les Gavarres s’hi conreava el gavarró o galda de la qual se’n tenia molta demanda després de l’impuls industrial provocat per les fàbriques d’indianes, sedes, i teles pintades. Les plantes tintòries en aquells moments del set-cents tenien molta importància productiva. Després del meu particular descobriment de que aquesta planta fos tan apreciada vaig començar a investigar-ne la seva situació exacta. De primer em va estranyar que se’n digués “gavarró”, i que aquesta arrel no estés en cap més altra idioma de la família llatina, això potser voldria dir que la concentració del seu conreu a Les Gavarres li podia haver donat d’una forma popular aquest “gentilici” herbaci. En castellà en diuen “gualda” i en francès “gaude”. En alemany “färber-reseda” o “Färber-Wau”. Les arrels germàniques s’escampen a tot el seu domini, atès que en el nòrdic se la coneix per “Farvereseda” o “vau” (suec), “Fargereseda” (norueg), “Farvereseda” o “vau” (danés), Värireseda” (finlandès). L’anglès l’identifica per “Weld”. A Escòcia per “wald”, i diferents autors també el citen en aquest àmbit lingüístic com a “woald”, “wold i “would”. Tot i que el seu conreu era molt extens a l’Europa del seu temps el nom popular català de “gavarró” no té cap parentiu, com s’ha vista abans, amb les llengües dels altres indrets, ni les veïnes llatines. Joan Coromines, no li vol donar aquest origen geogràfic al gavarró, quan al seu diccionari etimològic escriu: “El que potser no descansa més que en alguna confusió és que gabarró s’hagi aplicat a la gualda (Reseda Luteola, assenyalada a les Valls de Ribes i Cerdanya, segons Costa, Introd. Flora Cat. Nº 259)”. Coromines, fins i tot vindria a dir que l’origen del mot té arrels basques. Hom no pot oblidar que el tint groc era molt demanat i el gavarrò n’era un bon productor a partir de les seves flors i el seu fullatge. Si el gavarró fou un tint ja utilitzat pels romans i va començar el seu conreu per la Mediterrània, cap al set-cents arreu dels pobles europeus se’l coneixia de forma generalitzada. Colbert el ministre de Lluís XIV, personatge que en la història econòmica se’l coneix com el promotor del model econòmic que protegia a la producció industrial, ja en classifica la seva producció com de “grand teint”. Pel que sembla, doncs el gavarró va tenir molt d’interès industrial abans d’arribar a la meitat del vuit-cents. Si era de general coneixement en l’espai, i feia tant de temps cronològicament que era conegut, perquè les geografies coetànies del set-cents només parlen de la “galda” com a producció exclusiva a Les Gavarres i no se’n coneix la producció a d’altres indrets catalans?. Aleshores tindria sentit l’aplicació de “gavarró”?. D’ençà del 1856 quan Perkin va descobrir el primer tint sintètic, gradualment i paulatinament els tints naturals varen començar a ser substituïts pels tints fabricats químicament. La història dels tints i de les plantes tintòries també ens reconeixen que la recollida i comercialització del “gavarró” fou feta per persones deslligades de qualsevol relació laboral. És a dir, el personal que es dedicava a la recollida del gavarró era personal de temporada, i en general, arreu d’altres països també es coneix que aquestes persones eren considerades com a pobres. El nom popular de “gavarró” podia tenir quelcom a veure amb l’aplicació donada pels recollidors i la seva extracció social?. Bé, de tot plegat podem considerar que de Les Gavarres se’n podia extreure el “gavarró”. Que aquesta planta era recollida per la demanda que existia a la indústria tèxtil. Però també cal pensar que la seva comercialització estava promoguda per la facilitat de transport a partir del port de Palamós que és allà on els geògrafs s’adonen de la seva importància. En conseqüència, quan al 1864 Labèrnia publica el seu diccionari català-castellà, només recorda la “galda” com a herba que s’usa per tenyir el groc, i desapareix el gavarró popular. En canvi, l’Alcover-Moll a més a més de la “galda” ens recull el vulgarisme i ens retorna el “gavarró” com a planta de la família de les resedàcies. ¿Qui en podrà saber tota la veritat?. |
|
| |
 |
|
|
|
 |