 |
 |
| ÉS PART DE LA HISTÒRIA |
| 18/08/2010 |
|
../... hem insistit en la divulgació de l’obligació moral que teníem tots els catalanoparlants de parlar i adreçar-nos en llengua catalana als immigrants amb finalitats pedagògiques. Llengua i Immigració Per Francesc Ferrer i Gironès Publicat el 2003 a Esquerra Nacional Durant la darrera legislatura suara acabada el nostre interès en relació a la llengua catalana ha estat sistemàtica i insistent per fer-la habitual i normal dins dels àmbits de la immigració. Per una banda, ens ha interessat l’organització del seu ensenyament en el sistema escolar, en especial als nivells primaris, i a les incorporacions tardanes. Després hem insistit en l’impartiment de classes a les escoles d’adults i en la difusió de la nostra cultura als immigrants que no tenien obligació d’assistir a cap classe, i en especial a l’obtenció del permís de conduir. Finalment hem insistit hem insistit en la divulgació de l’obligació moral que teníem tots els catalanoparlants de parlar i adreçar-nos en llengua catalana als immigrants amb finalitats pedagògiques. Us parlaré d’aquest darrer punt. El 22 d’octubre del 2001 vàrem presentar una pregunta per escrit al Parlament, on després d’explicar que el Consell Comarcal del Pla de l’Estany havia fet una campanya per la TV local on es demanava que els ciutadans s’adrecessin en llengua catalana als immigrants, sol•licitàvem que també es fes la mateixa campanya a totes les TV tant les públiques, com les privades. El Govern va contestar que bé, però que això era una qüestió de la Secretaria per a la Immigració. Una resposta inimaginable. La pregunta anava dirigida al Govern. La Secretaria per la Immigració no estava sota la jurisdicció del govern?. El 21 de gener del 2002 vàrem tornar-hi a insistir, on demanàvem que calia fer sortir immigrants a la pantalla, immigrats que parlessin en català, i ells mateixos demanessin a tots els catalans que els parlessin en català. El dia 27 de febrer del 2002 el govern ens contesta “Actualment no es preveu organitzar una campanya mediàtica general que tingui com a objectiu únic promoure l’ús del català entre les persones que acaben d’arribar a Catalunya”. Davant d’aquest incongruència, l’onze de març vaig fer una carta al Sr. Jordi Vilajoana que era el que havia contestat en nom del govern, i li vaig dir que la seva resposta m’havia deixat sobtat i desorientat. També li vaig dir que la seva política “cada vegada la veig més irrisòria. Em sento estafat pel meu Govern, i no cal dir que potser caldria que abandonéssiu aquestes responsabilitats per bé de Catalunya. Estic molt enfadat pel vostre capteniment”. El 4 d’abril del 2002 Vilajoana em contesta amb un carta llarga on m’explica tota mena de polítiques que fan, però en cap cas no parla de la campanya per les TV. I per deixar-me fora de joc em replica que el que fan no es “una política de mel-i-mató ni de fer la viu-viu. És una política seriosa pensada a llarg termini i no per acontentar la galeria amb castells de foc”. Verbalment el vaig deixar estabornit el primer dia que vaig trobar el Conseller esmentat al Parlament. Sense cap èxit evidentment. No entenia de que li parlava. Varen passar els dies, els mesos, i sense res de res. El dia 4 de febrer del 2003, havia passat més d’un any, el Govern va acordar fer una campanya de TV demanant als catalans que parlessin en català als immigrants estrangers. El conseller m’agafa al Parlament, i m’escomet: ¿No estàs content ara? |
|
| |
 |
|
|
|
 |